La Guerra del Francès


FONTANA, J; “La guerra del Francès 1808-1814”, Barcelona, Pòrtic, 2008
MOLINER, A; “Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814”, Lleida, Pagès, 2007.


Idees principals “Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814” (Antoni Moliner):

Aquest llibre, busca donar una visió més real de la guerra del Francès a Catalunya, sense deixar de banda els aspectes bàsics que ens ajuden a aprofundir en les qüestions més particulars. El seu objectiu és fer intel·ligible al gran públic, els esdeveniments que van viure els nostres avantpassats i la imatge que se’ns a transmès d’aquest conflicte.

Al llarg del llibre veiem com l’autor utilitza un gran nombre de documents significatius de l’època(amb els textos originals de l'època utilitzats al llibre es veu la realitat directa i històrica del moment) i dels historiadors especialistes per aproximar el lector a una problemàtica viscuda, tot en un estil de síntesi. És una història de la guerra del Francès descentralitzada, on apareixen els personatges importants i, sobretot, la gent del poble, que en va ser la protagonista principal.

Idees principals de “La guerra del Francès 1808-1814” (Josep Fontana):

Segons el llibre, la derrota dels francesos , en la Guerra de 1808 a 1814, en els seus primers moments es va produir per laconjunció de la resistència de la població local , de poblacions com Igualada i Manresa , amb el reforç de soldats i unitats fugides de Barcelona, a€‹a€‹com els suïssos.
Molts factors van confluir en aquell aferrissat conflicte , que també corresponia a les repercussions que el cicle de la revolucions atlàntiques va tenir a la Península Ibèrica .
Fontana els enumera:

La resistència a l'ocupació francesa es va sumar als odis acumulats des de les guerres de la Casa de Barcelona amb els angevins , la llarga crisi econòmica i institucional de l'estat de la Il·lustració i les dificultats que van crear les guerres marítimes al comerç.
L'efecte devastador de la guerra es va amplificar amb la desaparició del bestiar - per requises i represàlies - que era la base del suport de l'agricultor i la recollida de collites . Més cruels que les que hi havia en batalles van ser les morts per fam, afirma Fontana .

Segons l’autor, podríem dir que va ser una guerra important per allò que va destruir i no per allò que va construir, i que va suposar que catalans i espanyols lluitessin junts 'contra els francesos', tot i que els seus interessos aviat es tornessin a enfrontar.


Punts en comú i en contra:

Un dels punts que tenen en comú tots dos llibres es que destaquen que la guerra del francès va ser un esdeveniment molt complex que, aCatalunya, va tenir unes característiques pròpies que la desmarquen del conflicte espanyol. Clarament, hi havia una resistència i un odi tradicional contra els francesos.

Tots dos llibres son fàcils de llegir cosa que fa que qualsevol persona que estigui interessada en descobrir aquest època tan important de la nostra historia ho pugui fer. Donen una visió global de Catalunya però una de les diferencies entre els dos llibres la trobem en que, el llibre d’Antoni Moliner fa una referencia concreta a ciutats i comarques molt mes amplia que no pas el llibre de Josep Fontana.

Tots dos diuen que la guerra del francès ha de ser interpretada com un signe clar d’espanyolitat, ja que fins al moment no havia existit una veritable comunitat de sentiments tan intensa entre catalans i el poble espanyol, degut a que lluitaven per la defensa de la mateixa causa contra l’invasor, a la qual Catalunya es va lliurar amb totes les seves forces com cap altra regió d’Espanya. Un exemple que justifica aquesta afirmació el podem trobar en les paraules d’Antoni Moliner, que diu que en el setge de Tarragona, els soldats disposats a donar fins i tot la vida no només eren catalans, sinó que també hi havien soldats andalusos, valencians, aragonesos i manxecs enquadrats en els diferents règims d’infanteria. Aquesta imatge unitària dels patriotes, mitificadaa les proclames, es troba a tot arreu ja que per damunt de tot, es tractava de guanyar la guerra, expulsar als ocupants i aconseguir la independència d’Espanya, que era també la de Catalunya.
En aquest període crec que cal fixar-se en dos aspectes. D'una banda, el conflicte bèl·lic entre l'exèrcit francès i la resistència espanyola, tant de l'exèrcit, recolzat per la Gran Bretanya i Portugal, com de les guerrilles, grans protagonistes de la contesa. La Guerra del francès pel que he pogut llegir i coincideixen en els dos llibres tot i que no ho especifiquen, es pot dividir en tres etapes:
La primera, una conquesta francesa i de reacció espanyola ( 1808 ).Les tropes franceses que travessaven la Península com aliades després de la signatura del Tractat de Fontainebleau. El comportament dels francesos i el odi que se’ls tenia iniciarà els primers enfrontaments. Una segona etapa d’ocupació francesa i fase de desgast (1808-1811). La derrota a Bailèn obliga a Napoleó a intervenir personalment a Espanya dirigint la campanya peninsular entre novembre de 1808 i gener de 1809 . Destaca la gran voluntat de resistència del poble espanyol que es plasma en el desenvolupament de la guerrilla , que va contribuir al desgast de l'exèrcit francès facilitant , d'aquesta manera , que l'exèrcit anglo-espanyol pogués reorganitzar-se i fos capaç deenfrontar-se a les forces napoleòniques . I per acabar, la contraofensiva aliada (1812-1814).Napoleó ha de retirar part del seu exèrcit a Espanya per destinar-lo a la Campanya de Rússia en l'estiu de 1812 . Això és aprofitat per Wellington , que derrota als francesos . Debilitats per això , els francesos inicien una retirada gradual davant la pressió anglo-espanyola , per patir les derrotes definitives que marquen la retirada definitiva de les tropes franceses i el final de la guerra .
D'altra banda, la doble situació política que va viure el país: per un cantó, el règim oficial de Josep I, de talant liberal, acceptat pels anomenats afrancesats; per un altre, el govern clandestí format per les Juntes locals i provincials, aviat coordinades per la Junta Suprema Central, que a partir de 1810 esdevindrà Regència, en actuar en nom de Ferran VII. Aquest govern provisional i clandestí va convocar les Corts de Cadis, des d'on es van dur a terme les primeres transformacions polítiques de caire liberal a Espanya, encapçalades per la Constitució de 1812.
Un dels punts mes importats crec, es el de com estava organitzada Catalunya durant la invasió napoleònica i com es va finançar la guerra. La preocupació principal era la d’obtenir, recorrent si calia a la violència, els recursos necessaris per al manteniment de l’exèrcit i per a lacontinuïtat de la guerra.
Antoni Moliner recalca bastant aquest punt a diferencia de Josep Fontana que es centra més en parlar de les conspiracions que hi havien per part del bàndol francès per aconseguir recursos per finançar la guerra. Segons Moliner, l’aparició de juntes locals i corregimentals arreu del Principat confirma la caiguda de les vells autoritats i institucions, incapaces de fer front a la nova situació. Calia coordinar els esforços que comportava la guerra en moments tant crítics i superar l’atomització del poder. L’objectiu era convocar un comissionat de cada corregiment per formar una junta general unitària per defensar el país. La iniciativa es justifica en la necessitat d’establir un centre de coordinació en una ciutat segura i de millor representació. La junta superior de Catalunya es formarà a imitació de la d’Aragó, amb l’objectiu de preservar l’ordre a tot el territori sota l’autoritat del nou capità general.

Com he dit abans, un punt important es el tema del finançament de la guerra. El problema bàsic que la junta de Catalunya hagué d’afrontar des de la seva constitució va ser el de la hisenda. Va ordenar que nos paguessin els deutes pendents del fisc a l’intendent o a dependents, sinó a les juntes. Va traçar un pla de contribucions i arbitris, amb efectes retroactius, per a la manutenció de l’exèrcit.Aquest pla comprenia el doble cadastre en els béns territorials i industrials, el producte de les salines de la província, els drets de duana i paper segellat, butlletes de croada i carns, patrimoni reial i una dècima part de l’or i la plata tallats d’eclesiàstics i particulars. També es convidava a col·laborar amb almoines voluntàries on destaca la gran quantitat de donatius per par de l’església. Cal recordar que hi havia una captació general dividida en tres grups perquè els que mes tenien col·laboressin més. La junta superior de Catalunya va suprimir els impostos que eren més carregosos per al poble, com l’odiada contribució general, l’impost del quartà de vi i l’aiguardent entre altres.
Moltes d’aquestes coses no es van poder dur a terme, a causa de les dificultats de la guerra.

Segons Fontana, es calcula que solament el cost global de l’exèrcit, va ser d’uns mil milions a l’any, és a dir, el doble del que recaptaven les autoritats provincials. La meva pregunta és: d’on sortí la resta de diners? Segons el que he pogut llegir en els dos llibres, a les ciutats i als pobles, es van constituir juntes de recursos per fer front a les necessitats més peremptòries. El diner es treia d’on es podia, en forma de tributs, emprèstits i exaccions que van recaure sobre els pagesos. Les juntes locals, els mateixos militars i guerrillersdemanaven als pobles els impostos necessaris en forma de préstec forçós per poder sobreviure. Per tant la fiscalització immediata, que no és gens fàcil de comptabilitzar, fa impossible de donar una xifra real de les despeses de la guerra.

Jo crec que tots dos autors tenen una visió bastant semblant del conflicte ja que no hi he trobat punts en que hi hagin diferencies destacables. Un té un caràcter mes divulgatiu i amb una visió com he dit abans descentralitzada, i l’altre es un estudi àgil i rigorós de prestigi reconegut internacionalment.

La guerra havia servit per a bastir un nou estat liberal, preparat per a Ferran VII. Un cop acabada definitivament la guerra, l'any 1814, l'arribada de Ferran VII, 'el Desitjat', va resultar clau. El nou estat dissenyat per les Corts de Cadis, no fou acceptat ni pel rei ni per la majoria de la població, encara poc preparada per assumir un canvi tan radical, i Ferran VII va restaurar l'absolutisme.  D'aquesta manera, l'obra legislativa de Cadis va quedar en un no res, al menys momentàniament.
L'Antic Règim va continuar dempeus, però s'havia fet evident que un sector de la població estaria disposat a tot per tal d'imposar el liberalisme a Espanya. Començava llavors una època d'enfrontament entre absolutistes i liberals, una lluita perfectament palesa durant el regnat de Ferran VII.