ELEGIES DE LA REPRESA

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS


BIBLIOGRAFÍA



ELEGIES DE LA REPRESA, VI
Rosa Leveroni



1 No em preguntis, amor, per què t'estimo
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
5 dolcesa de l'arrel dins de la terra
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
10 aquest respir beat quan l'aire passa?
No em preguntis, amor, per què t'estimo
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis

15 ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort

COMENTARI DE TEXT

El poema Elegies de la represa, VI és una de les quinze elegies del llibre Presència i record de Rosa Leveroni (1910-1985) publicat l’any 1952. Així doncs es tracta d’una elegia, un tipus de poema líric destinat a lamentar-se per una pèrdua.
La poesia de Rosa Leveroni es troba influïda pel mestratge de Carles Riba, tant en els models formals com en el refús de la superficialitat i el barroquisme.


Aquest poema consta d’una sola estrofa de setze versos sense rima regular. Espontàniament es produeixen algunes coincidènciesrítmiques però no segueixen cap combinació. Els versos són decasíl·labs menys l’últim que es hexasíl·lab.
S’identifiquen força encavalcaments, és a dir, un desacord entre la unitat sintàctica i la unitat mètrica produït quan aquella excedeix els límits del vers i continua en el següent o següents. Algunes són del tipus abrupte com entre els versos 2-3, 4-5 i 12-13; però també s’identifiquen del tipus suau com entre els versos 9-10, 13-14, 14-15 i 15-16.


El tema principal d’aquest poema és la intensitat de l’amor que sent la protagonista vers l’home estimat; l’autora mostra la seva incapacitat per donar-li raons de l’amor que sent al seu enamorat.


Aquesta temàtica es troba dividida en el poema en tres parts. La primera part està composta pels dos primers versos en els que l’autora es dirigeix al seu enamorat demanant-li que no li pregunti per què l’estima ja que ella no hi troba raons.
La segona part va del segon vers fins el vers 10 i l’autora es pregunta elements de la natura i de la terra que tampoc tenen explicació com per exemple el fluir de la font (v.9).
Finalment la tercera es correspon amb els versos que van del 11 fins al final; el jo poètic li torna a dir al seu enamorat que no entén perquè l’estima i que no hi troba arguments per expressar-ho; també li diu que ell és la seva vida i que, encara que es morís, formaria part dels seus somnis, és a dir, que per ella ell mai morirà.Pel que fa a l’estructura interna podem destacar algunes figures retòriques. Principalment tot el poema és una inflexió en la qual el parlant es dirigeix directament a una persona (“amor”); aquesta tècnica literària la coneixem amb el nom d’apòstrofe. Entre el primer vers i el vers 11 hi ha una anàfora, és a dir, la repetició de paraules “No em preguntis, amor, per què t’estimo” en ambdós enunciats. Tot seguit, entre el versos 2 i 10 es produeixen dos interrogacions retòriques que són informacions en forma de pregunta les quals s’obliga una resposta. Durant la primera pregunta retòrica, entre els versos 4 i 6, podem destacar polisíndeton amb la repetició innecessària del nexe “ni”. També es produeix polisíndeton en el vers 9 però amb la repetició del nexe “o”. En els versos 14 i 15 hi ha una figura etimològica o derivació degut a que es repeteix l’arrel d’una mateixa paraula però ambdós mantenen un significat lèxic diferent; és el cas de les paraules “respires” i “respir”. També podem localitzar una antítesis entre els dos últims versos amb els termes “viu” i “Mort” produint una contraposició d’idees. En el poema hi ha algunes personificacions, és a dir, l’atribució de característiques humanes a essers o entitats abstractes com en el vers 6 en el qual l’autora diu “aquest plorar suau de les estrelles”, en el vers 8 amb “ d’unes ales signant l’atzur en calma” o en l’últim vers en el que Leveroni personifica la mortescrivint-la en majúscula com si fos un nom propi.
El llenguatge és estàndard, senzill i de fàcil comprensió.


Per acabar aquest comentari poètic podem dir que l’autora ens intenta expressar els seus sentiments d’incapacitat per argumentar els motius del seu amor. Podríem interpretar també que la pèrdua a la que fa referència aquesta elegia és el pas del temps des d'una etapa feliç ja que en el vers 12 l’autora utilitza versos en temps passat, “si et tenia dins meu i ni sabria ja veure’t com a tu”. Ens vol demostrar, també, que hi ha coses en el món que no tenen explicació com per exemple el batec de la sang.



ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS
Agustí Bartra


1. Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes
sinó la difícil duresa del temps que fa navegables els records i desterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust de les farines
5 i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre
sinó el crit de zel fluvial


Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg
zenit del meu cor i de les marxes mutables,
ets tu, Pàtria!
10 l món m’oculta l'uniforme de la teva tristesa ennoblida i callada
però no deixen d'arribar-me les barques que endoles clandestinament.


Em saps perdut per lesilles, mossegant la delicada arrel del teu nom
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.

15 Estrany dins l'aire estrany
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel d’un continent d’agulles,
comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins

Oh Pàtria que tant se t'ha estimat flautejant
20 ¿què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?
També sabria plorar-te
sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades
25 Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
¿Com puc enyorar-te si no t'has desprès de mi
si ets tan forta d'existència com l’amor en el refugi dels cossos?
..


Tu ets la terra
l'arbre,
30 el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,
sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur,
35 per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumesCOMENTARI DE TEXT


L’autor de l’ Oda a Catalunya des dels tròpics és el poeta, prosista i professor català Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa,1982). Era descendent d’una família camperola i va participar en la Guerra Civil amb els republicans, fet que el va obligar a emprendre un llarg exili al continent Americà entre els anys 1939 i 1970.
El poema va ser escrit l’any 1940 durant aquest exili a la República Dominicana. Finalment va ser publicat en el seu poemari L’arbre de foc sis anys més tard. L’any 1942, aquesta obra es va traduir a l’anglès i al castellà i va guanyar el premi Fastenrath dels Jocs Florals de l'exili.
L' Oda a Catalunya des dels tròpics es considera una obra post simbolista, corrent literària que partia del simbolisme i que es va expandir per Catalunya durant el Modernisme. El poeta expressa idees complexes mitjançant un gran nombre d’imatges i un llenguatge elaborat intel·lectualment.


Mètricament aquesta oda no té una estructura clara sinó que està composta per llargs versos polimètrics i lliures, és a dir, que no segueixen cap mesura ni cap rima. Es donen algunes excepcions de versos que rimen sense seguir cap combinació i que donen certa sonoritat al poema. Cal destacar també que els versos són majoritàriament d’art major i que el poema es divideix en diferents estrofes de diferents versos cadascuna. Aquesta estructura mètrica no consta de encavallaments.


Eltema principal d’aquesta oda és la tristesa que sent Bartra per la seva separació, mitjançant l’exili, de la pàtria catalana. Podem dir que també apareix un altre subtema que tracta sobre l’arribada a la llar d’ acollida, un espai desconegut i estrany.


Així doncs aquest tema ja es fa present en la primera estrofa on l’autor admet el seu dolor per haver-se exiliat de Catalunya. Bartra no enyora el dolor de la guerra sinó la lluita per la seva terra. D’aquesta manera mostra una actitud esperançadora.
En l’estrofa següent l’escriptor explica que la seva pàtria és tot allò que domina el seu esperit i que, tot i trobar-se separats en la distància, no deixa d’afligir-se per la tristesa de la seva terra.
En la tercera estrofa el poeta indirectament fa saber que es troba al continent Americà i en l’estrofa que segueix torna a remarcar que se sent com un estrany en aquella terra lluny de Catalunya.
L’estrofa cinquena és una crida directa a la pàtria recordant-li el seu dolor des d’unes terres que són desconegudes recíprocament. Bartra vol aclarir que els seus patiments són de dolor i tristesa i no d’enyor ja que ell mai s’ha després sentimentalment de la seva terra i, per tant, no la pot trobar a faltar: “com podria enyorar-te si no t’has després de mi” (v.26).
Finalment en l’última estrofa on es troba el clímax del poema Agustí Bartra torna a dirigir-se a la seva terra vençuda i li diu que ella hoés tot (“tu ets la terra l’arbre,/ el foc”). El poeta expressa el gran desig que la nació catalana revisqui d’ “entre les escumes” (v.35).


Estudiant l’estructura interna de l’obra també detectarem algunes figueres retòriques. En la primera estrofa es caracteritza per un paral·lelisme entre els versos 1 i 6, és a dir, una equivalència d’estructura sintàctica; al mateix temps es produeix una correlació adversativa determinada pels termes “nosinó”. En el vers 9 es produeix una apòstrofe en els que l’escriptor es dirigeix de manera directa la seva pàtria personificada.
A continuació la tercera estrofa comença amb una perífrasis, és a dir, una marrada de paraules que substitueixen un terme únic; concretament aquesta perífrasis és al·lusiva ja que insisteix en la informació on Àfrica i els ciclons es citaren” (v.13), amb la finalitat d’informar.
En el vers 15 trobem un polípot ja que es repeteix la paraula “estrany” amb funcions sintàctiques diferents; el primer és un substantiu i el segon és un adjectiu.
La cinquena estrofa comença de nou amb una apòstrofe dirigida a la seva Pàtria. A partir del vers següent fins al vers 22 hi ha una interrogació retòrica, és a dir, informació en forma de pregunta la qual s’obliga una resposta. També en destaca una altra ens els versos 26 i 27.
Finalment l’última estrofa comença amb tres versos que presenten una absència de conjuncions, asíndeton. Lesescumes de l’últim vers és un símbol ja que l’aigua simbolitza la vida.
Cal destacar l’abundància característica de Bartra d’imatges, és a dir, la identificació entre un terme real i un de figurat; també de metàfores (substitució d’una paraula per una altra sentit literal del qual manté certa semblança amb el sentit literal de la paraula substituïda) com per exemple tots els element amb els que compara la seva pàtria.


Per concloure amb aquest comentari de l’Oda a Catalunya des dels tròpics podem dir que l’autor ens intenta presentar els seus sentiments de tristor, enyorança i amor cap a la seva pàtria. Opino que si s’hagués decantat pel vers convencional i no per el vers lliure, hagués expressat els seus sentiments de forma més apagada. Amb aquesta estructura exalta els valors positius d’esperança en la condició humana, la solidaritat i la llibertat. Segueix l’estil característic de les odes, és a dir, és una composició en vers de caire elevat amb la finalitat principal de destacar una idea; en aquest cas la idea és la nostàlgia de Bartra i no es presenta com un cant sinó com un crit
BIBLIOGRAFÍA

• CÒNSUL I i SOLDEVILA L, Antologia de la poesia catalana. Barcelona: Proa, 2005
• https://www.escriptors.cat/autors/leveronir/
• https://ca.wikipedia.org/wiki/Portada
• https://www.iesolorda.org/departaments/cat/vocabulari_ant_poe_sxx.pdf
• https://antologiatmmc.wordpress.com/