Àgora
1. Resumeix l’article que tracta sobre la pel·lícula
Àgora ha estat una de les pel·lícules més taquilleres de l’any i està aportant gairebé tants beneficis com el que va costar de fer-se. Àgora ens explica la història d’Hipàtia, una dona filòsofa de la Grècia clàssica amb creences paganes que és sotmesa a la persecució dels cristians. La pel·lícula ha causat polèmica a l’església catòlica.
No tot el que la pel·lícula explica és veritat, per exemple, a l’època en que la pel·lícula està ambientada Hipàtia hauria de tenir uns 60 anys i no 25 com la pel·lícula diu, i Hipàtia donava classes a casa seva i no a la biblioteca; tampoc és veritat que Hipàtia morís lapidada pels cristians, en realitat va morir espellada. És veritat però que Hipàtia no estava casada i que creia que en el domini de l’esperit per sobre del cos i que ella era una excepció, doncs en la Grècia d’aquella època no estava permès que una dona no s’arribés a casar i que no tingués fills.

L’article també ens parla de que en un principi el cristianisme no tenia perquè ser un fre per als avenços humanistes, però ho va acabar sent quan va passar a ser un ús polític. El cristianisme va provocar que la filosofia quedés “estancada” i que desaparegués el pensament lliure que el paganisme si que incitava.

2. Biografia d’Hipàtia i pervivència.
Hipàtia va néixer a Alexandria a mitjans delsegle IV, entre el 350 - 355 o el 370, segons deferents teories. El seu pare va ser Teó, un cèlebre matemàtic i astrònom. Hipàtia es va educar en un ambient culte, i va aprendre del seu pare. També va estudiar la història de les diferents religions que es coneixien, oratòria i filosofia. Va viatjar a Atenes i a Itàlia i quan va tornar es va dedicar a ensenyar matemàtiques, astronomia, filosofia i mecànica a persones de totes les religions. Basava els seus ensenyaments en els de Plotini, creador del Neoplatonisme. Anaven estudiants d’Europa, Àsia i Àfrica per escoltar les seves classes sobre l’Aritmètica de Diofanto. Va escriure sobre geometria, àlgebra i astronomia, “El comentari de l’Aritmètica” en catorze llibres de Diofanto d’Alexandria, el “Canon astronòmic”, la “Revisió de les taules astronòmiques de Tolomeu” i la seva obra més important “De les còniques”, on va desenvolupar l’àlgebra i la trigonometria. Va millorar el sistema del astrolabis, uns instruments per determinar la posició de les estrelles en el cel, va inventar l’hidròmetre graduat, l’hidroscopi, que serveix mesurar la gravetat específica dels líquids i el destil·lador. Va cartografiar cossos celestes, i així va confeccionar un planisferi, que localitzava estrelles i constel·lacions.
Defensava la teoria heliocèntrica en lloc de la geocèntrica.
Era una dona pagana, i en aquella època començavauna important cristianització de la ciutat, eren temps difícils i molts dels pagans es van convertir però ella no ho va fer, tot i els consells del seu amic i alumne Orestes, prefecte de l’Imperi Romà d’Orient.
L’any 412 el bisbe Ciril de Alexandria va ser nomenat Patriarca, un títol de dignitat eclesiàstica que només s’usava a Alexandria, Constantinoble i Jerusalem, que equivalia quasi al del Papa de Roma. Ciril era un catòlic que no consentia cap mena de paganisme ni heretgia. Es diu que Ciril era enemic d’Hipàtia, tot i que sentia admiració cap a ella. Però seguint la moral general de l’època, no era possible comprendre ni consentir que una dona es dediqués a la ciència i menys a aquell tipus de ciència que difícilment podien entendre les persones que no eren erudites en el tema. Per tant Ciril va crear un clima i un ambient d’odi i fanatisme cap a ella, titllant-la de fetillera i bruixa pagana. El mes de març de l'any 415, Hipàtia va ser assassinada de la manera més cruel, per un grup de monjos de l'església de Sant Ciril de Jerusalem (no s'ha de confondre als dos Ciril: el de Jerusalem havia mort l'any 387). Els fets estan recollits per un bisbe d'Egipte del segle VII anomenat Joan de Niki. En els seus escrits justifica la massacre que es va fer en aquell any contra els jueus d'Alexandria i també la mort d'Hipàtia.
Explica com un grup de cristians impetuososi violents, seguidors d'un lector anomenat Pere, la van anar a buscar, la van colpejar, la van despullar i la van arrossegar per tota la ciutat fins arribar a un temple anomenat Cesareo; allà van continuar amb la tortura tallant la seva pell i el seu cos amb cargoles esmolades, fins que va morir, a continuació van esquarterar el seu cos i el van portar a un lloc anomenat Cinaron i allà finalment el van cremar. Orestes, el prefecte romà amic i alumne de Hipàtia va informar dels fets i va demanar a Roma una investigació. Però per «falta de testimonis», es va anar retardant, fins que va arribar un moment en que el mateix Ciril va assegurar que Hipàtia era viva i que habitava a la ciutat d'Atenes. Orestes va haver de fugir d'Alexandria i abandonar el seu càrrec. Amb la mort d'Hipàtia es va acabar també l'ensenyament del pensament de Plató no només a Alexandria sinó a la resta de l'Imperi. L'interès per les ciències es va anar debilitant i la història va entrar en l'obscurantisme.

Actualment molts grups feministes han pres la figura d’Hipàtia com la dona lliure i independent.

3. Diferents déus hi apareixen;però busca informació concreta sobre Serapis.
Serapis era un déu al qual Ptomeleu I va declarar patró d’Alexandría i Déu oficial d’Egipte i Grècia amb l’objectiu d’unir culturalment aquests dos pobles. Serapis representava un déu de l’inframón amb certescaracterístiques de fertilitat.
La intenció de Ptolemeu consistia en fer un déu al qual se’l valorés igual, tant pels grecs com pels egipcis, molt més tradicionals. Es va adoptar una forma humana, ja que era poc probable que els grec acceptessin un déu amb forma d’animal i en canvi, era més probable que els egipcis acceptessin qualsevol altra forma, per tant, es va declarar que seria un déu atropomorfe (amb forma humana) equivalent a Apsis, un déu egipci molt venerat, assimilat a Opsis, déu de l’inframón. Per tant, podem dir que Serapsis és un déu sincretic, és a dir, que serveix d’unió entre dues doctrines molt diferents entre elles; la grega i l’egípcia.
Els atributs de Sirapsis eren els mateixos que els del déu grec Hades, una serp. Quan la imatge de Sirapsis arribaren a Alexandría, dos sacerdots, Timoteu i Manetó, en van declarar l’autenticitat.
El culte a Sirapsis es van anar propagant per grècia i fins i tot per Roma, l’excèrcit d’Alexandre Sever va portar aquest culte fins als confins de l’imperi, i es va fer molt popular fins al tractat de Teodosi, que va posar fi a tots els cultes pagans.

4. A Empúries tenim la imatge del déu, recentment restaurat, Asclepi. Busca informació sobre aquest procés i indica les diferents teories.

El 1909, l'any següent d'iniciar-se oficialment les excavacions a Empúries, es va produir la troballa més impactant dela història del jaciment: una gran estàtua d'un déu. Ben aviat es van proposar dues identificacions: Serapis, divinitat sincrètica alexandrina , i Asclepi, el déu grec de la medicina. La segona va ser ràpidament acceptada i durant un segle no ha estat posada en dubte. Recentment s'ha tornat a discutir sobre quin déu representa la peça i aquesta vegada l'atribució a Asclepi ha quedat profundament qüestionada.
Elaboració
L'estàtua va ser realitzada encaixant tres peces: la part inferior (vestit i peus) es va esculpir en marbre del mont Pentèlic, situat a 7 km d'Atenes, mentre que el tors, el cap i els braços van ser realitzats amb marbre de l'illa grega de Paros. Aquesta especialització ja era habitual en l'antiguitat, ja que el marbre pentèlic era opac, adequat per representar la roba, mentre que el de Paros es caracteritzava per la seva considerable transparència i facilitat de treballar, trets que el feien ideal per a les parts carnoses.
Hi ha acord a situar el taller que va produir la peça a l'illa grega de Delos, famosa pel seu santuari dedicat a Apol·lo. En la cronologia també es coincideix a assenyalar que es va compondre a l'últim quart del segle II a.C.
L'escultura es va trobar trencada en diversos fragments en dos llocs diferents de la terrassa superior de la gran àrea sagrada de l'oest de la Neàpolis d'Empúries: el cos i els braços en un templet(anomenat M per convenció), juntament amb altres elements escultòrics, mentre que el bust en una cisterna situada just al davant.
En el mateix temple es van trobar altres element pertanyents a d’altres escultures que aporten indicis per a la identificació del déu, a les quals s’ha d’efegir una inscripció trobada a la vora .
* La serp: datada a la segona meitat del s.II aC. La representació d'una serp enroscada va ser la base per identificar el déu amb Asclepi, però des de no fa gaire s'ha vist que no és possible que estigués enroscada a un bastó. Per tant es tractaria d'una escultura d'una serp sola, el Geni Bo o Àgatos Dèmon (Agathòs Daímon / ገγαθ᜞ς Δα᜷μων), una divinitat ctònica protectora de la casa.

* Els peus: S. II-I a.C. Anteriorment atribuïts a una suposada imatge de Serapis, el tipus de sandàlia i la forma limitada a la part del peu, adaptada a un mantell llarg, fan pensar que es tractaria d'una figura femenina, probablement Isis, segons suggereixen paral·lels com de la escultura de la dreta, del santuari egipci de Neàpolis (Ruiz de Arbulo - Vivó).

* El cap: Atribuït en el passat a una escultura d'Afrodita o Àrtemis, en l'actualitat hi ha consens a considerar-la una variant hel·lenística de l'Apol·lo Liceu atribuïda a Praxíteles, més concretament de l'últim quart del s. II a.C. (Schröder).

* Les cames: Podrien pertànyer a la mateixaestàtua d'Apol·lo Liceu, que solen representar-se en la mateixa posició. Segona meitat del segle II a.C.

* La cornucòpia: El corn de l'abundància és un atribut de les divinitats subterrànies com Hades, Serapis o Àgatos Dèmon. Datada a la segona meitat del segle II a.C.

* L’urpa: S. II-I a.C. L'urpa pot correspondre a la pota d'una taula de marbre, com era habitual en el món grecoromà, o a una representació d'una esfinx o de Cèrber.

* La pila d’ablucions: Datada al segle II a.C. La purificació amb aigua és un ritus propi tant dels santuaris d'Asclepi com dels santuaris egipcis, inclosos els de Serapis.

* L’Esfinx: Placa de marbre amb un relleu incomplet d'una esfinx, imatge decorativa i i protectora. S. II a.C.

La inscripció: Es va trobar una inscripció bilingüe en llatí i en grec dividida en tres fragments: un en una cisterna propera al templet M, l'altre davant la porta de la Neàpolis i el tercer en un indret desconegut. Ha estat datada a mitjan segle I a.C.
[ISIDI SERA]PI . AEDEM
[SIMULACR]A . PORTICVS
[NVMAS . N]VMENI . F(ilius)
[ALEXANDRI]NVS
[DEVOT]VS FACIV
[NDVM CVR(auit)] | [ΕΙΣΙΔΙ Σ]ΑΡΑΠΙ
[ΝΑΟΝ ΞΟ]ΑΝΑ
[ΣΤΟ]ΑΝ ΝΟΥΜΑΣ
[ΝΟΥΜΕ]ΝΙΟΥ ΑΛΕ
[ΞΑΝ]ΔΡΕΥΣ
[ΕΥΣ]ΕΒΕΣ ΕΠΟΕΙ |
En llatí i en grec es diu quasi el mateix: 'A Isis i a Serapis, Numas, fill de Numeni, alexandrí, devotament va fer construir el temple, les estàtues iels pòrtics / el pòrtic'.

Un cop eliminada la serp de l'estàtua, no queda cap element objectiu per identificar el déu representat amb Asclepi. La barba i els cabells rinxolats poden correspondre a qualsevol déu patriarcal: Zeus, Hades, Asclepi, Serapis D'altra banda la posició de les mans i dels peus fa impossible que es recolzés en un bastó com apareix generalment representat Asclepi, sinó sostenint una vara. Per tant s'ha de tractar d'un altre déu.
L'indici més evident és un trau que té al capdamunt del cap. S'explicaria com una ranura on encaixar una altra peça de l'escultura: el kálathos o modius, una cistella que fa d'unitat de mesura per al gra. Aquest és l'atribut característic de Serapis com a déu ctònic de l'abundància.
Aquesta identificació encaixa amb l'existència indubtable d'un santuari dedicat a Serapis, documentat per la inscripció, i la presència a la mateixa cel·la d'altres elements vinculats al seu culte:
* una estàtua dedicada a Isis, la seva esposa,
* la representació d'una serp com a Àgatos Dèmon, divintat pertanyent al cicle d'Isis i Serapis,
* la cornucòpia que solen portar divinitats del mateix cicle com Serapis o el seu fill Harpocrates.
* Apol·lo podria ser present en el culte d'Ascepi o d'un altre déu, però també en el de Serapis, en la seva assimilació amb Harpocrates, fill d'Isis i Serapis.
* una esfinxo Cèrber són habituals companys de Serapis, tot i que no exclusivament,
* la pila d'ablucions també té sentit en el culte de Serapis.
En canvi altres propostes tenen una base molt menor:
* Asclepi-Serapis com una divinitat sincrètica (Rodà): no té cap atribut propi d'Asclepi, que sí que presenta una representació d'aquesta unió com la de Lepcis Magna, que du el bastó amb la serp enroscada (vegeu foto de la dreta),
* Àgatos Dèmon: només té a favor una inscripció en un mosaic d'una casa particular d'Empúries, que no té per què tenir cap relació amb un santuari públic de la ciutat. A més la seva representació habitual és en forma de serp, tot i que en alguna ocasió també apareix com una figura humana masculina amb barba i cornucòpia.

5. Què és el sistema ptolemaic?
El sistema ptolemaic és aquell que diu que la terra és el centre de tot l’univers i que tot, les estrelles, el sol i els planetes, giren al seu voltant. Els principis de la teoria geocèntrica van ser establerts per Aristòtil, però aquesta teoria va ser completada per Ptomeleu.
Ptolemeu afirmava que la terra es trobava al centre de l’univers perquè deia que una meitat dels estels eren a sobre de la terra, i l’altra meitat a sota, per això no les podiem veure. Ptolemeu deia que cada planeta estava mogut per diferents esferes que feien que els planetes es trobessin més aprop o méslluny de la terra.

6. El primer teorema d’Euclides té un paper important a la pel·lícula, explica’l.

Euclides va escriure “Els Elements”, un recull de la geometria que es coneixia fins llavors.
Euclides es considerat un matemàtic molt important per què va ser el primer en demostrar aquests descobriments ja que fins llavors els matemàtics s’acontentaven en trobar el plantejament sense provar una demostració. En aquest llibre es troben 5 axiomes o postulats, que són veritats tant evidents que no cal demostració, o bé, veritats massa difícils de demostrar, aquests 5 postulats són la base de la geometria:
1. Donats dos punts es pot traçar una i només una recta que els uneixi.
2. Qualsevol segment pot prolongar-se de forma contínua en qualsevol sentit.
3. Es pot traçar una circumferència amb centre a qualsevol punt i de qualsevol radi.
4. Tots els angles rectes són iguals.
5. Si una recta, en tallar-ne unes altres dues, forma angles interns menors a un angle recte, aquestes dues rectes prolongades indefinidament es tallen del costat en què hi ha els angles menors que dues rectes.

El 5è d’aquests postulats es coneix com a l’axioma de les paral·leles es va tornar a formular així:
5. Per un punt exterior a una recta, es pot traçar una única paral·lela a la recta donada.
Si el cinquè postulat s'accepta, s'obté la geometria euclidiana, i si nos'accepta, s'obtenen les geometries anomenades no euclidianes (la tridimensional i la hiperbòlica ).

7. Comenta les teories de les errants d’Aristarc de Samos.
Aristarc va proposar el model heliocèntric del Sistema Solar. La seva teoria deia que el sol era el centre de l’univers, i no la terra. La teoria que fins aleshores havia estat acceptada era la d’ Aristòtil, però Aristarc va plantejar-se alguns problemes que aquesta teoria presentava: els planetes Venus i Mart, feien unes trajectòries que anaven endavant i enrere i que no eren perfectes, tal i com deia la teoria d’ Aristòtil, a partir d’aquí Aristarc va arribar a desenvolupar la seva pròpia teoria, col·locant al sol al centre del sistema solar i dient així que tot girava al voltant del sol.

8. Els parabolans eren una secció dels cristians del s.IV. Cerca l’origen i característiques d’aquest grup.
Els parabolans ( en grec antic ΠαρI¬βολοι - paraboloi, Παραβολ៶νοι - Parabalanoi) eren membres d’un grup de cristians que durant els primers segles de la Església es feien càrrec, voluntàriament, dels malalts i d’enterrar als morts.
Es creu que aquest grup es va organitzar primerament durant la gran epidèmia d’Alexandria en temps de l’episcopat de Dionís el Gran, en la segona meitat del segle III.
Van rebre el seu nom degut a que arriscaven les seves vides (παραβI¬λλεσθαι τᜎν ζωI®ν - paraballesthai tingueuzoen) a l'exposar-se a malalties contagioses. La paraula grega paraboleuesthai significa 'arriscar la vida', i també està relacionada amb la paraula parabolani que significa els 'jugadors' en el mateix grec.
Juntament amb les tasques caritatives els parabolans constituïen un cos de guàrdia del Bisbe. Mai va ser un grup molt nombrós. El Codex Theodosianus del 416 (XVI, 2, 42) restringien el nombre a no més de 500 a Alexandria. Dos anys més tard es va emetre una llei que va incrementar el nombre fins a 600. A Constantinoble el nombre es va reduir d'acord amb el Codex Justinianus (I, 2, 4) de 1.100-950.
No es tornen a tenir referències del Parabolans després de Justicià.
Tot i que eren escollits pel Bisbe i sempre restaven sota el seu control, el Codex Theodosianus atorgava al Prefecte o governador romà a Egipte, la supervisió del grup. No formaven part de cap orde ni feien els vots, però se’ls incloïa entre els membres del clero i gaudien dels seus privilegis i de la immunitat. Tenien prohibida per llei la presència en els teatres i en les aglomeracions públiques. . De vegades van prendre part activa en controvèrsies eclesiàstiques, com durant el concili, no acceptat per Roma, conegut com lladronici d'Efes de l'any 449.

9. Un dels protagonistes,Orestes,fill d’Orestes,toca l’ït,una flauta doble. Explica altres instruments musicals que trobem a l’antigaGrècia.
Lira: la lira és un instrument cordòfon que es toca polsant les cordes. Consisteix en una caixa de ressonància d’on en surten dos braços, pels quals s’uneixen les cordes. Segons la mitologia, la lira va ser construida pel déu Hermes amb una closca d’una tortuga i unes canyes.
Siringa: La siringa és un instrument de vent semblant a una flauta, amb nou forats. És l’anomenada “flauta de Pan” i trobem els seus orígens en la mitologia: Pan es va enamorar d’una ninfa anomenada Siringa, Siringa es va amagar al riu ja que no en volia saber res, i les seves germanes la varen convertir en canyes, quan Pan va arribar va veure les canyes, les va lligar i les va convertir en un instrument, ja que va veure que quan l’aire corria a prop de les canyes, aquestes emetien un soroll.
Aulós: És un instrument musical de vent, fabricat amb canya, format per dos tubs i una inxa, la qual quan es bufa produeix una vibració i això fa que l’instrument soni. La mitologia ens diu que l’aulós va ser inventat per Atena però aquesta el llançà lluny quan va descobrir que quan tocava l’instrument se li desfigurava la cara i va decidir llançar l’aulós lluny. El va agafar el sàtir Màrsias, el qual va reptar a Apol·lo a un concurs de música. Finalment va guanyar Apol·lo amb la seva lira.
Sistro: És un instrument musical de percussió que té forma d’aro que conté uns pals metàl·lics que sonenquan els agites. Té els seus orígens a Egipte, però a la Grècia clàssica també es va conservar.
Cítara: És un instrument musical de corda polsada. Consta d’una caixa de ressonància i en alguns casos d’un màstil. Hi trobem unes cordes que l’atravessen i són les que es polsen. Actualment la cítara encara és un instrument que es toca.

10. El context de la pel·lícula és a l’època de Teodosi. Busca’n la biografia i explica el seu punt de vista religiós.
Teodosi I el Gran (Flavius Theodosius) fou Emperador romà del 379 al 395. Va néixer a Cauca (actualment Coca a Segòvia) l’11 de gener de 347, fill d’un Generel conegut com Teodosi el Vell.
El jove Teodosi va ser nomenat dux (comandant militar) de Mèsia el 374, i en aquest temps el seu pare fou executat per traïció.
El 376 els visigots, empesos pels huns van penetrar a l'Imperi, i van demanar establir-s'hi com a federats. Van obtenir el permís de Valent, sobirà d'Orient, però el 377 va esclatar el conflicte i els visigots van vèncer a Valent el 9 d'agost de 378 a la batalla d'Adrianòpolis, en la que Valent va morir i va quedar obert el camí de Constantinoble. Gracià, emperador d'Occident, va heretar tot l'imperi i va cridar a Teodosi al que va enviar a la zona.
En diversos combats parcials Teodosi va aconseguir l'extermini d'una part dels visigots i la salvació de la capital. El 19 de gener de 379 Gracià vacedir Orient, com a august, al general Teodosi i es va reservar per a si mateix la Prefectura de les Gàl·lies. Gracià i Teodosi van lliurar una guerra contra els bàrbars als Balcans coneguda com la Guerra gòtica (377–382). Després de dos anys de campanya va retornar a Constantinoble el 24 de novembre del 380, i dos anys després es va signar el tractat final (3 d'octubre de 382) pel qual els visigots es van establir a Panònia, Mèsia, Tràcia i Macedònia com a aliats.
Als dos dies de tornar a Constantinoble va expulsar el patriarca Demòfil que s'oposava a les directius del concili de Nicea i va nomenar a Gregori Nazianzè de Sasima. Va publicar l'edicte de Tessalònica proclamant la fe de Nicea com a oficial del estat i va prohibir les altres religions i les dissidències cristianes.
El 388 va envair Itàlia per restablir a Valentinià II que havia estat enderrocat per Magne Màxim. Derrotat Màxim a la riba del Save, i capturat i executat a Aquileia, Valentinià II fou restablert.
El 390 Teodosi va fer reconstruir l'obelisc de Karnak a Constantinoble i el va adornar d'escenes de l'imperi. El governador militar de Tessalònica fou assassinat i Teodosi va ordenar una matança a la ciutat. El bisbe de Milà, Sant Ambròs, el va excomunicar, i durant mesos Teodosi li va implorar el perdó i va fer penitència pública fins que el càstig li fou aixecat. Aquest fet va fer créixer elprestigi i poder del bisbe milanès.
El 391 va prohibir els sacrificis amb sang i es tancaren els temples pagans que foren declarats abandonats i així van poder ser demolits pels bisbes catòlics sota la direcció de Teòfil d'Alexandria per construir-hi esglésies. Fou destruït, entre molts d'altres, el Serapeum d'Alexandria junt amb la seva biblioteca (392), amb autorització de Teodosi (extirpium malum). El 391 un decret va abolir els subsidis que encara tenien algunes restes de paganisme i es va apagar el foc etern del temple de Vesta al fòrum romà, i les vestals foren dispersades; també es van prohibir els auspicis i la bruixeria. Es va oposar a la restauració de l'altar de la victòria al senat romà i després del 393 va prohibir els jocs olímpics.
El 392 Valentinià II va morir en estranyes circumstancies i el nou emperador Eugeni va restablir el paganisme a l'Occident, per la qual cosa el 394 Teodosi va tornar a Itàlia, i encara que derrotat inicialment a Frigidus pel general Arbogast, va capgirar la situació i va obtenir la victòria reunificant ambdues part del imperi. Immediatament va ordenar el tancament, destrucció o confiscació de tots els temples pagans, i la prohibició del seu culte (gentilitia supertitio). Els pagans van ser privats d'alguns drets civils. Des d'aleshores el paganisme va iniciar un descens numèric relativament ràpid.
Teodosi va reorganitzarl'exèrcit que va quedar composat d'un total de 135 legions i 108 cossos auxiliars formant un total de 140 unitats d'infanteria. Hi havia a més 88 regiments de cavalleria (en total 180.000 soldats d'infanteria i 44.000 de cavalleria). D'aquests efectius hi havia 22.000 cavallers a l'Occident, és a dir aproximadament la meitat, i la resta a l'Orient. Les altres tropes estaven repartides desigualment. A les ordres del Magister Militium de la prefectura de les Gàl·lies hi havia uns 40.000 homes. A part de les forces militars existien les forces de defensa de les fronteres compostes de 317 unitats d'infanteria i 258 de cavalleria, i deu flotilles fluvials, amb un total d'uns 250.000 homes per a la infanteria i 25.000 per a la cavalleria aproximadament. D'aquestes forces frontereres la major part es trobaven a Orient (154 unitats de cavalleria enfront de 96 a Occident).
Teodosi va morir a Milà el 17 de gener de 395. Es va casar en primeres noces amb Èlia Flacila, amb la que va tenir dos fills: Arcadi (que el va succeir a l'Orient) i Honori (que el va succeir a l'Occident sota la tutela del seu magister militium el vàndal Estilicó), i una filla, Pulquèria; Pulquèria i Èlia Flacila van morir el 385. Es va casar en segones noces amb Gal·la, filla de Valentinià I, amb la que va tenir una filla, la famosa Gal·la Plàcida o Gal·la Placídia, mare de Valentinià III.