El Catalanisme és un moviment de reivindicació nacional catalana que es comença a definir políticament a partir de la segona meitat del S.XIX, durant la Restauració. El seu objectiu era defensar els valors històrics i culturals de Catalunya dins d’un marc de redefinició de les relacions polítiques amb l’estat espanyol; és a dir, un projecte polític propi.

El catalanisme té unes arrels clarament culturals lligades al moviment literari i cultural de la Renaixença , que arrenca amb l’Oda a la Pàtria d’Aribau i els poemes en llengua catalana de Joaquim Rubió i d’Ors. Dins el moviment de la Renaixença cal diferenciar dos corrents, un erudit, que es concreta en l’organització del certamen poètic dels Jocs Florals i , un altre de més popular, que té la seva millor expressió en el teatre de Serafí Pitarra.

Fins a l’últim quart del segle XIX, la defensa de la personalitat cultural de Catalunya i dels seus interessos econòmics es va mantenir dins de les coordenades generals marcades per la política general espanyola. Des de Catalunya, però, existia una concepció diferent de l’estat i es demanava la descentralització administrativa, el proteccionisme econòmic, el respecte vers el dret civil català i el reconeixement de la llengua catalana.
Apartir de la Restauració dels Borbons del 1874, però, les reivindicacions del catalanisme vam adquirir una dimensió clarament política. De fet, es van definir dos grans corrents polítics i ideològics. Un de republicà i federalista, representat per Valentí Almirall, i un altre, d’arrels conservadores i catòliques, articulat al voltant de la tradició vigatana, que tenia en el bisbe Torres i Bages la figura més important.
Entre les obres doctrinals més importants d’aquest període cal destacar Lo catalanisme de Valentí Almirall, La Tradició catalana de Torres i Bages i La nacionalitat catalana de Prat de la Riba.
El primer intent de bastir un moviment polític catalanista vindrà des de l’òrbita del federalisme i les esquerres laiques i progressistes:

Valentí Almirall era un advocat, periodista i polític catalanista. La seva tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista (1880). Més tard es va acordar la formació d’un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat. El centre català va convocar el Segon Congrés Catalanista (1883), en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer unacrida als polítics catalans perquè els abandonessin i s’impliquessin en organitzacions estrictament catalanes. L’any 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona en què van participar organitzacions econòmiques de la burgesia i altres entitats catalanistes. Per tal d’assolir més projecció pública es va redactar un document, el Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme. El Memorial denunciava el centralisme i demanava el dret a impulsar la vida regional; també defensava el proteccionisme i el dret civil català. L’any 1886, a partir d’aquestes experiències i de l’específica reflexió doctrinal, Almirall va publicar Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques d’un catalanisme progressista. Segons la seva concepció del particularisme català, aquest havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per això calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les eleccions. La proposta d’Almirall va mostrar-se inviable ben aviat i va anar perdent suport. Perquè, per una banda representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesiacatalana, que se situava en l’òrbita política dels partits monàrquics. I per altre banda, tenia un component social més feble que el republicanisme federal, la qual cosa en limitava les bases populars.


Les discrepàncies dins el Centre Català havien menat a una escissió i a la formació de la Lliga de Catalunya (1887), que va incorporar homes com Narcís Verdaguer i callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, al costat d’altres que procedien de la Renaixença, com Àngel Guimerà. La nova organització tenia un caràcter més conservador que el projecte d’Almirall, amb la qual cosa va sintonitzar millor amb una burgesia, cada cop més descontenta amb la política dinàstica. El nou grup va fer seves les reivindicacions de l’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l’execució d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual demanava autonomia per a Catalunya.

La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d’arrels cristianes. L’any 1892 va publicar La tradició catalana, on defensava que l’esperit de Catalunya reposa en la familiaritat, la propietat i la religió, refusava totplantejament de canvi social, presentava una Edat Mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia regionalista allunyada de l’acció política. En conseqüència, el clero, per tal de regenerar la societat catalana, havia de ser protagonista principal en la tasca de cristianització d’un model social degradat per la industrialització.
L’any 1891 es va constituir la Unió Catalanista amb l’objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions i que propagués les idees regionalistes i portés a terme la realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes. La Unió va tenir un suport important a la Catalunya rural. Propietaris mitjans, però també comerciants, professionals liberals i intel·lectuals en formaven la base social. La nova organització va significar el triomf de les tesis que posaven l’èmfasi en l’obtenció d’un ampli autogovern per a Catalunya, més enllà de l’organització descentralitzada de l’Estat. Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa (1892) d’una assemblea de delegats amb l’objectiu d’aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquest document, conegut com a Bases de Manresa, recollia els principis del catalanisme polític i posava l’èmfasi enel paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola.


La conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d’una nova generació d’intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d’un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l’autonomia. L’any 1899, davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja i després de la protesta ciutadana coneguda com a Tancament de Caixes, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona van crear la Unió Regionalista. El seu programa incloïa referències regionalistes explícites i demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. El grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900).
L’abril del 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional van arribar a l’acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions convocades pel més de maig. Aquest acord responia a la confluència d’interessos dels dos grups. Aquesta iniciativa es va conèixer com la “candidatura dels quatre presidents”, ja que estava encapçalada per Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner, i Sebastià Torres. La candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l’elecció com adiputats dels quatre regionalistes. Els dos grups es van fusionar en una nova entitat política, la Lliga Regionalista. La Lliga fou la primera formació política moderna de l’Estat espanyol, perquè no solament va provocar el trencament del monopoli de les classes benestants que tenien els partits dinàstics, sinó que es va dotar d’una organització eficaç. Inicialment, la Lliga va tenir influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona. Però, gràcies a la seva expansió cap a la resta de Catalunya, va esdevenir també un partit força dominant entre els propietaris agraris. El seu programa polític va ser capaç d’aplegar la majoria dels sectors benestants del país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor d’un reformisme polític per atorgar l’autonomia a Catalunya.


Així doncs podem dir que el catalanisme d'arrel conservadora que culminarà amb la creació de la LLIGA REGIONALISTA, serà la força hegemònica a Catalunya durant les primeres dècades del segle XX, aconseguint fites importants com la creació de la Mancomunitat el 1914, la primera experiència d'autogovern d'ençà del 1714. Haurem d'esperar fins al 1931 perquè les esquerres catalanistes siguin una alternativa clara a la Lliga amb la creació d'ERC i l'adveniment de la Segona República.