Les característiques de l’economia catalana durant l’Edat Moderna possibilitaren un important desenvolupament econòmic al llarg d’aquests segles. A partir de la lectura de l’article Jaume Torras “L’economia catalana abans de 1800: un esquema”, explica quines foren les transformacions que es produïren en l’economia catalana al llarg del segle XVIII i que possibilitaren la seva modernització econòmica i la industrialització al llarg del segle XIX.

L’Antic Règim és el nom donat durant la Revolució francesa de 1789 al període històric anterior, caracteritzat per una fèrria divisió de la societat en tres estaments (clergat, noblesa i poble), l’existència de privilegis i una economia eminentment agrària i de subsistència. Tot i amb això, progressivament, les viles i ciutats van agafant importància, així com els seus habitants i professionals, donant lloc a una nova classe social, els comerciants, que es veuen afavorits pel comerç transoceànic amb la fundació de les primeres colònies a Amèrica, l’Àfrica i Àsia. Així doncs, és un conjunt de població que progressa econòmicament, però que no disposa, encara, de poder polític (el sistema imperant és l’absolutisme), la qual cosa provoca tensions entre la centralització del poder i el respecte als privilegis de caràcter personal, estamental i territorial basat en jurisdiccions i furs. Als territoris de la Corona catalanoaragonesa, aquest conflicte es palesa en la Guerra de Successió i la derrota de 1714 amb la instauració dels Decrets de Nova Planta alsdiferents territoris catalans. Amb tot, aquest règim pateix una llarga agonia durant el segle XIX, començant amb la Guerra del Francès de 1808, a la qual segueix la Constitució de Cadis de 1812, i finalment amb la mort de Ferran VII el 1833, quan es pot donar per acabada definitivament (malgrat l’ombra de la restauració i les guerres carlines del segon terç de segle).

A Catalunya aquesta època coincideix amb la decadència dels segles XV i XVI, després d’una etapa medieval esplendorosa, tant militarment com comercial. La consolidació del règim feudal arran de la sentència arbitral de Guadalupe comporta la possessió, per part de la noblesa i l’Església, del domini de dues terceres parts de la terra. Durant el segle XVI i la major part del XVII, les innovacions tècniques al camp són poques. Al mateix temps, les diferències socials entre els camperols i els pagesos benestants, que havien pogut incorporar a les seves terres els masos rònecs, tendeixen a incrementar-se. Cada mala collita provoca una fam, tot afeblint la població i afavorint la difusió d'epidèmies.  “La Catalunya de l’Alta Edat Moderna vivia essencialment de la producció agrícola i ramadera. La producció agrària estava marcada pel predomini dels cereals i, en menor grau, de la vinya i l’olivera. L’agricultura catalana dels segles XVI i XVII estava bàsicament dedicada a l’autoconsum amb una producció que garantia la pròpia subsistència dels camperols.”
Paral·lelament, però, s’inicia l’arribada de successives onades migratòries provinentsde la Catalunya Nord des de mitjans de segle XVI. Aquesta tendència augmenta el segle XVIII. Aquesta és una primera característica que defineix el període estudiat, però que no pot entendre’s deslligada del canvi de paradigma que impliquen les noves formes d’entendre la propietat de la terra. El règim jurídic medieval dividia la propietat efectiva en dues. D’una banda, la propietat directa representa “la titularitat darrera que té aquell que l’ha cedida a llarg termini o a perpetuïtat”. Per l’altra, la propietat útil que “és la dels que l’han rebuda dels propietaris directes en condicions que els permeten de disposar de la terra per a cultivar-la, arrendar-la o fins i tot vendre a un altre aquest dret d’explotar-la”. La propietat senyorial, doncs, transforma els camperols en quasipropietaris.

L’explotació familiar pagesa catalana es caracteritza per estar ben dimensionada, en règim de propietat o domini útil sota contracte emfitèutic. El règim principal d’explotació és la rabassa morta, que garanteix la possessió del cultivador per a períodes molt llargs. Així mateix, els pagesos sense terra s’ocupen com a parcers i jornalers. Un cop deduïts els censos i demés drets que el propietari útil ha de pagar al propietari directe per l’ús de la terra, l’excedent es dedica cada cop més a la inversió (comerç i navegació, fonamentalment), més que no pas a l’autoconsum com era tradicional. Aquest fet deriva de l’increment de preus dels productes agrícoles i de l’extensió dels conreus, amb la substitucióprogressiva del cereal i el guaret (tot limitant-lo per donar pas a la rotació triennal introduint el conreu de llegums) per la vinya, que aprofita terres poc utilitzades i dóna bons excedents. Les zones rurals arriben al segle XVIII amb una especialització creixent en els productes comercialitzables.

Però és clar que cap indústria no pot prosperar si no disposa d’un centre de comerç avançat, i aquí entra en joc Barcelona com a capital del comerç català. A banda de l’increment de població (Barcelona passa de 35000 a 115000 habitants durant el segle XVIII), és a dir, de mà d’obra per a la indústria, l’orientació cap a la costa atlàntica des de principis del segle XVII ajuda al creixement de l’economia. Catalunya no es beneficià del comerç amb Amèrica durant els segles XVI i XVII, i Barcelona havia perdut gran part de la seva importància com a port marítim de primer ordre. La tradicional indústria de teixits de llana i draperia es veu ara esperonada per la concessió de Carles III de lliure comerç amb les colònies americanes, amb la importació de cotó d’Amèrica, la seva transformació en filatures i teixits i la seva venda altre cop tant a les colònies com a les terres de la corona castellana. Així mateix, Barcelona és el gran centre des d’on es distribueixen els vins i aiguardents produïts a les costes de Llevant cap al Nord d’Europa, a canvi de la importació de pescat salat. La conjuntura europea afavoreix la substitució dels tradicionals intermediaris holandesos i anglesos per catalans (guerresfranco-holandeses del segle XVII i Guerra de Successió de 1702). Tot i les dificultats imposades per les autoritats borbòniques després de la caiguda de Barcelona el 1714, amb la prohibició inclosa de negociar amb determinats territoris europeus, els comerciants catalans s’estenen per la Península Ibèrica i per la Mediterrània, com ja havien fet durant l’Edat Mitjana, i finalment comercien amb Amèrica. Com ja s’ha assenyalat, els principals productes de negoci eren els derivats del vi i els filats.
Ara bé, cal tenir en compte que aquesta expansió del comerç no hauria estat possible sense una base tradicional manufacturera, molt arrelada en les comarques interiors de Catalunya, per la qual les famílies pageses, fins i tot les que disposaven de terrenys propis per a conrear, dedicaven una part del seu temps i recursos a realitzar feines alienes a la seva activitat bàsica. Aquest aspecte fou especialment important per a la indústria cotonera, en tant que “la filatura del cotó en floca d’origen americà ja donava feina a domicili a moltes famílies” camperoles. És una feina manual, feixuga i lenta, però que ajuda, a uns (petits masovers, mossos), a obtenir uns ingressos extres en èpoques de males collites; als altres, la naixent burgesia pagesa, els serveix per a poder reinvertir una part dels guanys, que destinen al comerç i fins i tot arrenden “delmes i rendes per especular amb els grans i fruits que en podran treure”. Les diferents zones rurals de Catalunya s’especialitzen en la manufactura delsproductes tradicionals. Així, la costa de Llevant i el camp de Tarragona es dediquen a la indústria vitivinícola i l’aiguardent; la Catalunya central a la llana i el cotó, amb la draperia i les filatures; el desenvolupament a l’oest, molt despoblat i allunyat dels centres comercials, s’afavoreixen amb les roturacions de terres. Aquest augment de rendes en les zones manufactureres afavoreix, alhora, el comerç interregional, en tant que les poblacions es van especialitzant en l’elaboració dels productes que els resulten econòmicament més avantatjosos, optant per “importar” la resta de subministraments. Així doncs, l’existència d’una potent indústria, per exemple la vitivinícola, afavoreix la creació d’indústries relacionades però frena les activitats industrials, puix que els treballadors del camp no necessiten treballar a les fàbriques si tenen vinyes o poden fer productes manufacturats a casa. Tot i amb això, la manca d’industrialització fabril en unes zones afavoreix la seva concentració en d’altres.

Així doncs, les zones rurals realitzen tasques de manufactura, però és realment a Barcelona i el seu àmbit urbà on la filatura i estampació del cotó és una indústria puixant. De fet, hom pot dir clarament que és el protagonista en l’arrencada de la industrialització fabril a Catalunya i en el seu desenvolupament i modernització. El darrer quart del segle XVIII la indústria del cotó es desenvolupa en bona mesura a base de donar feina a filadores rurals. Es produeix un canvi de la llana al cotó en lespoblacions on tradicionalment la primera havia estat una indústria forta, com Berga, Sabadell i Igualada, on “molts paraires es convertiren en fabricants de cotó bo i aprofitant les xarxes de treball domiciliari de Ia llana, i no solament organitzaven la filatura sinó que també fabricaven teles crues de cotó”. A principis dels anys noranta s’introdueixen les primeres màquines jenny, les quals es milloren a una versió autòctona, la berguedana, “veritable símbol de l’expansió cotonera”. A Barcelona hi ha 22 de les 62 fàbriques de filatures del Principat, un fet excepcional a escala europea en quant a concentració (de fet, “el 1785, la manufactura catalana estampava aproximadament la meitat que els grans països productors, és a dir, Gran Bretanya, Suïssa i França”). De totes maneres, és a principis del segle XIX quan, amb la prohibició de les importacions de filassa el 1802, la indústria cotonera es modernitza, tot aprofitant l’energia hidràulica per a la fabricació.

Aquest treball tradicional manufacturer resultarà molt útil per a les zones més industrialitzades, puix que forma una mà d’obra que, un cop sigui necessària a les fàbriques (enteses com a instal·lacions protoindustrials), afavoriran l’èxode del camp a les ciutats, amb l’efecte crida que suposen uns sous no subjectes a les inclemències del temps (tot i que sotmesos a la volatilitat dels mercats, cal afegir), especialment per als camperols sense terres i empleats rurals. Es passa, doncs, d’un primer moment en què el comerciant manufactureradquireix la primera matèria i la distribueix entre els diversos “treballadors”, tot decidint què produir i en quina quantitat (putting-out system), mentre que el treballador artesà decideix com disposa el seu temps, a un segon estadi, en el qual, a la vista dels costos que suposaven la recerca de treballadors (i el transport de les primeres matèries i la recollida de les manufacturades) i la manca de control del procés de treball, s’opta per “la concentració dels treballadors en grans locals construïts amb aquesta finalitat”. Aquest pas obre la revolució industrial a Catalunya. Així, “l'aparició de la manufactura, com a forma de producció distinta de l’artesanat urbà tradicional i basada en l’ús d'una important massa obrera, ha estat un fet de pIe segle XVIII. La mecanització del sector cotoner es produeix durant la primera meitat del segle XIX.”
Cal tenir en compte, però, un punt que encara no ha estat tractat. Tradicionalment, els oficis a les ciutats s’agrupaven en gremis, fortament jerarquitzats i impermeables a les innovacions. L’aparició de la indústria cotonera, de nova planta, gaudirà de l’avantatge de no patir els vicis de la fabricació tradicional, tot i que ho fa per necessitat: és evident que, mentre les professions gremials poden realitzar-se en petits tallers i per poques mans, la feina que suposa el tractament del cotó, la filatura, teixit i tenyit de les peces, necessita uns components físics i humans que queden fora del tradicional espai gremial. Així, la fàbrica “serà unaentitat econòmica nova, de caràcter distint al petit taller de l'artesà, muntada inicialment amb un capital i una capacitat productiva molt més importants []. Tot al llarg del segle XVIII coexistiran, sense confondre's, els fabricants, amb les seves manufactures d'estil modern, i els vells teixidors agremiats, hereus i continuadors d'una tradició medieval'. Els nous fabricants, membres de la naixent burgesia comercial, s’enriqueixen amb la venda dels seus productes i la inversió. Aquest augment de riquesa implica unes noves necessitats de promoció social. En una societat com la de l’Antic Règim, tan fèrriament dividida en estaments, la nova situació, amb una burgesia cada cop més rica i una noblesa cada cop més preocupada per la pèrdua dels seus privilegis i nivell de vida a causa de la davallada de la renda, havia de provocar un lògic transvasament d’efectius. Efectivament, si bé en un principi tots els estaments de la noblesa veien amb desdeny les activitats comercials, fou la petita noblesa urbana la que començarà a participar cada cop més activament en els negocis urbans, acostant paulatinament l’estament a les pràctiques del capitalisme que comença a despuntar. Per la seva banda, les dificultats de progressió social per part de la burgesia comercial afavoriran una nova mentalitat, la Il·lustració, dirigida a la reforma progressiva de la societat, tot afavorint el seu progrés mitjançant l’educació i el canvi de paradigmes culturals (tendint cada cop més cap al racionalisme i el liberalisme).Finalment, cal assenyalar que no va ser només l’augment de producció la que va originar aquesta bonança a l’economia catalana, la qual finalment va fer possible el desenvolupament tecnològic. De fet, de res no servia produir si no hi havia un mercat al qual col·locar les mercaderies. Així doncs, tant important, o més, que els nous productes i tècniques de fabricació fou l’expansió del comerç d’aquests productes. Ja s’ha assenyalat com els comerciants catalans van poder substituir els nord-europeus arran dels conflictes bèl·lics de mitjans i finals del segle XVII. També ha quedat palès el gran moviment de mercaderies del mercat interior català, fruit de la distribució territorial de les diferents indústries i com l’exportació dels productes elaborats derivats de l’agricultura especialitzada (ex.. els aiguardents) va compensar la importació de queviures, la qual cosa va afavorir un sosteniment de l’economia urbana. Així mateix, ja des de mitjans del segle XVII el transport de mercaderies a l’interior del Principat és constant, afavorint la producció per al mercat. Pel que fa al mercat peninsular, és durant el segle XVIII que l’expansió del comerç català es produeix de forma efectiva. Aquest tràfic permet donar sortida a la producció industrial, alhora que s’adquireixen productes agrícoles, especialment gra. Tot aquest transport interior es realitza en mules i carros per unes vies que des del temps dels colonitzadors romans ja feia 1700 anys no havien gaudit de pràcticament cap millora. Amb tot,cal tenir molt present “l'especialització que experimentaren els carreters i els traginers del Principat en la locomoció d'articles de poc pes i escàs volum, i també en la utilització d'aquelles carreteres i vies de comunicació principals, que també eren les que gaudien d'una millor infraestructura en l'apartat de serveis (hostals, etc.) i per mitja de les quals es podia arribar amb relativa facilitat als principals punts neuràlgics de la Monarquia, per tal de connectar des d'allà amb altres àrees més perifèriques; en tals ocasions hom aprofitava els dispositius de traginers i transportistes autòctons”. Els comerciants catalans venen els excedents dels seus productes i adquireixen béns de producció i aliments, els únics que podia subministrar un “mercat feble i poc articulat [] sotmès als límits d’una economia agrària que vorejava l’autoconsum”. Els mercaders catalans, a desgrat de les terribles condicions de les carreteres i dels inherents perills de bandits, assumeixen el repte de la conquesta del mercat peninsular, esperonats per la manca de competidors, establint botigues als centres més importants de comerç de la Corona castellana, tot agrupant-se en companyies comercials com a forma de mobilitzar capitals i d’afrontar despeses i pèrdues. Prenent com a base la seva experiència en l’expansió per la Mediterrània medieval, els comerciants catalans van anar estenent-se progressivament pels centres comercials de Castella, arribant a ser molt nombrosos a finals de segle a Madrid.

Després delmercat peninsular, i lligat a ell de forma lògica, hom ha de parlar del comerç amb les colònies americanes. Ja s’ha assenyalat que no fou fins el 1765 que s’aixecà el veto al negoci dels catalans amb Amèrica, fet que va ser clarament aprofitat pels mercaders i comerciants del país. Malgrat la prohibició reial, però, la flota mercant catalana estava preparada per al repte, com ho demostra el fet que, des de feia ja alguns anys, s’havia llançat per les rutes de l’Atlàntic, cap als ports del nord d’Europa. Com ja s’ha assenyalat, la forma de costejar els vaixells era dividint els costos entre molts propietaris, la qual cosa implica a més l’existència d’una potent indústria naviliera. Així mateix, la flota té una funció tant comercial com de transport, la qual cosa li dóna un valor afegit molt apreciat, en tant que maximitza els beneficis en el comerç en no haver de pagar els nolis. Els comerciants catalans bàsicament exporten a Amèrica teixits i aiguardents, però els anys de bonança econòmica duraran poc, puix que l’expansió per Amèrica té com a data de caducitat la crisi de final de segle: els mercats americans es troben saturats de mercaderies, i les vendes són cada cop més difícils. Afortunadament, els mercaders catalans no van abandonar el mercat europeu, de forma que un cop va decaure l’eufòria americana, encara els quedaven vendes per fer i clients als quals satisfer.

--------------------------------------------
[ 2 ]. https://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448219.htm
[ 3 ].https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/11/25/les-noves-orientacions-de-l’economia-catalana-durant-els-segles-xvi-i-xvii/
[ 4 ]. Torras, J. L’economia catalana abans de 1800: un esquema. Pàgina 16.
[ 5 ]. Fontana, J. dins Vilar, P. (Dir.). Història de Catalunya. Volum 5. La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1787-1868). Edicions 62. Barcelona, 2003. Pàgina 62.
[ 6 ]. L’emfiteusi implica la llibertat de l’emfiteuta per organitzar-ne la producció, sempre a canvi d’un cens anual. (Manel Risques [Dir.] Història de la Catalunya contemporània. Mina. Barcelona, 2006. Pàgina 18). Així doncs, l’emfiteuta podia escollir el tipus de conreu que més li convingués, la qual cosa farà, òbviament, que opti pels cultius més productius i beneficiosos econòmicament.
[ 7 ]. “En les zones on es cultivava la vinya, es van generalitzar els contractes de rabassa morta, que duraven fins a la mort dels ceps plantats, és a dir, uns cinquanta anys. Això, va permetre la consolidació d'una classe mitjana pagesa, amb possibilitats de consum, cosa que, a la vegada, va impulsar del desenvolupament industrial.” https://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448625.htm
[ 8 ]. Maluquer de Motes, J. Història econòmica de Catalunya. Segles XIX i XX. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya/Proa. Barcelona, 1998. Pàgina 38.
[ 9 ]. Fontana J. Pàgina 90.
[ 10 ]. https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/11/25/les-noves-orientacions-de-l%E2%80%99economia-catalana-durant-els-segles-xvi-i-xvii/
[ 11]. Torras, J. Pàgina 25.
[ 12 ]. Torras, J. Pàgina 17.
[ 13 ]. Vilar, P. La Catalunya industrial: una arrencada i un destí. Revista Recerques, 3. 1974. Pàgina 11.
[ 14 ]. Tot i l’absoluta prohibició reial de comerciar amb Amèrica, Oliva Melgar, J.M. no li atribueix tanta importància a El comercio colonial de Cataluña en la época de Carlos III: del sistema de puerto único al comercio libre. Aportaciones y debates (Pedralbes. Revista d'història moderna, 8 [1]. 1988) adduint que “El hecho de que los comerciantes del Principado llevaran a cabo negocios coloniales mucho antes de que la legislación fuese objeto de modificaciones sustanciales testimonia su reducida comparecencia en la Carrera de Indias durante los dos primeros siglos se debió sobretodo a la debilidad estructural de la economía catalana, incapaz todavía de aprovechar de forma indirecta las ventajas de trafico colonial. Su modesto papel, que de todas formas siempre es constatable, se comprende en el contexto de una economía deprimida y de un trafico por los poderosos cargadores andaluces, vascos, castellanos y, sobre todo, extranjeros.” (Pàgina 448). La queixa de que els territoris peninsulars havien de gaudir de més accés als territoris colonials en detriment dels comerciants estrangers es fa patent, entre molts d’altres, en el projecte presentat per Francesc Gaudenci Puig al rei Carles III el 1767 (recollit per Molas, P. Tres textos econòmics sobre la Catalunya Il·lustrada. Pedralbes. Revista d'història moderna, 7. 1987), ons’exposen “els defectes principals del comerç hispano-americà, el predomini dels interessos estrangers i la complexitat de l’organització oficial”, tot afegint que “el fil conductor de la seva argumentació era que el tràfic ultramarí, que tant beneficiava els estrangers, deixava al marge la majoria de territoris europeus de la monarquia. Era més fàcil als comerciants estrangers portar els seus productes a Cadis, que no pas als catalans, valencians i altres súbdits de la monarquia.” (Pàgina 150).
[ 15 ]. https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/07/13/la-transformacio-de-barcelona-en-el-segle-xviii/
[ 16 ]. Torras, J. Pàgina 33. Barcelona fou la capital dels filats, i va saber aprofitar tant la moda dels teixits de cotó, que va sorgir a Europa a principis del segle XVIII, com la política proteccionista del govern contra els teixits xinesos i africans. Aquest auge econòmic va comportar un increment important de la població de Barcelona (i a la resta de viles i ciutats més industrialitzades), la qual cosa implicava més mà d’obra per a la indústria fabril i un creixement dels processos administratius lligats a aquestes activitats.
[ 17 ]. Torres i Ribé, J.M. assenyala a El corresponsals del comerç catala amb Europa al començament del segle XVIII (Revista Recerques, 23. 1990. Pàgines 115-139) que “L'actuació de les autoritats borbòniques culmina el 16 de juny de 1716 amb la prohibició expressa a tots els comerciants de Barcelona de mantenir contactes epistolars i mercantilsamb Roma, ciutat considerada com un dels centres príncipals d'exili dels conspiradors catalans”.
[ 18 ]. Incloent, no només territoris com Gènova o Marsella, sinó també tota la Mediterrània musulmana, malgrat les prohibicions reials, tal i com explica Martín Corrales, E. a El comercio de Barcelona con el Mediterraneo musulman (1782-1808). Pedralbes. Revista d'història moderna, 6. 1986, Pàgines 253-256.
[ 19 ]. Torras, J. Pàgina 31.
[ 20 ]. Fontana, J. Pàgina 49.
[ 21 ]. Vilar, P. Pàgina 13.
[ 22 ]. Torras, J. Pàgina 27: “en circular més els productes de tota mena, es feien més ostensibles en una comarca els avantatges de determinats productes d’una altra que potser fins llavors es fabricaven localment; alhora, era més fàcil comprar-los perquè el mateix procés augmentava les possibilitats de vendre productes propis que abans no circulaven, o circulaven menys”.
[ 23 ]. Okuno, Y. Entre la llana i el cotó. Una nota sobre l'extensió de la indústria del cotó als pobles de Catalunya el darrer quart del segle XVllI. Revista Recerques, 38. 1999. Pàgina 48.
[ 24 ]. Risques, M. (Dir.). Pàgina 24.
[ 25 ]. Maluquer de Motes, J. Pàgina 47.
[ 26 ]. “El putting out system consistia en què un comerciant o inversor capitalista facilités la primera matèria i les eines a uns camperols que treballaven per a ell en els mesos de descans agrícola des de la seva pròpia casa, confeccionant-li un producte que després venia, sobretot, en el mercat colonial a preu lliure. D’aquesta manera s’eludia elcontrol dels gremis, s’augmentava la producció, es reduïen els preus i es satisfeia la demanda creixent de mercaderies.” https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/09/08/el-desenvolupament-de-la-industria-i-el-comerc-en-el-segle-xviii/
[ 27 ]. Maluquer de Motes, J. Pàgina 47.
[ 28 ]. Grau, R. i López, M. Empresari i capitalista a la manufactura catalana del segle XVIII. Introducció a l’estudi de les fàbriques d’indianes. Revista Recerques, 4. 1974. Pàgina 22.
[ 29 ]. Fontana, J. Aribau i la indústria cotonera a Catalunya. Barcelona, 1963 (pàgina 31), citat per Grau, R. i López, M. Pàgina 22.
[ 30 ]. Vilar, P. Pàgina 12.
[ 31 ]. Fontana, J. Pàgina 77.
[ 32 ]. Muset i Pons, A. Catalunya i el mercat interior espanyol al segle XVIII. Pedralbes. Revista d'història moderna, 14. 1994. Pàgina 160.
[ 33 ]. https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/11/28/l%e2%80%99espanya-del-segle-xviii-el-comerc/
[ 34 ]. Manca de competidors de la resta dels Regne, no així estrangers, tant legals com de contraban. Així ho assenyala Gonzalez Enciso, A. a l’article Especialización y competencia regionales: la expansión del negocio catalan en Castilla a fines del siglo XVIII. Pedralbes. Revista d'història moderna, 5. 1985.
[ 35 ]. Alhora, servia com a mecanisme per a la prospecció de nous mercats, com assenyala Torra, L. Comercio, difusión y consumo de tejidos de importanción en Cataluña durant el S. XVIII. Pedralbes. Revista d'història moderna, 18 (1). 1998. Pàgina 76.
[ 36 ]. Fontana, J. Pàgina 83.